Entrevista Docublog a Josep Cobarsí, professor UOC

Foto josep cobarsiJosep Cobarsí-Morales dirigeix el grau d’Informació i Documentació de la Universitat Oberta de Catalunya. És doctor en Organització d’Empreses i Enginyer de Telecomunicació. És investigador del grup Knowledge and Information Management in Organisations (KIMO) de la UOC, i com a tal ha participat en estudis sobre la creació col·laborativa de coneixement científic i tècnic en l’European Center for Nuclear Research (CERN). És especialista, entre d’altres àmbits, en sistemes d’informació a les organitzacions i intel·ligència competitiva. Autor dels llibres Sistemas de Información en la Empresa i Pequeños y grandes desastres de la información.

Com és el dia a dia del teu treball com a professor de la UOC i responsable del grau d’Informació i Documentació?
Em toca ocupar-me de coses força variades com a responsable del grau d’Informació i Documentació, i en tant que directiu acadèmic dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació. De forma resumida podríem dir que sóc un dels nodes clau d’una gran xarxa d’estudiants, docents, alumni del nostre àmbit temàtic, que no parem d’emetre i rebre senyals. I per la meva feina tinc una responsabilitat especial a tenir cura i cultivar aquesta xarxa, per tal que funcioni en benefici dels nostres estudiants i alumni. Tractem assumptes molt diversos, des de suggeriments o queixes, a temes com el Reconeixement Acadèmic de l’Experiència Professional, del qual la UOC és universitat pionera a Espanya.

Comenta’ns una mica cóm son les assignatures de les que ets en aquests moments (i has estat abans) professor de la UOC?
Coordino l’equip docent de l’assignatura bàsica d’Introducció a la Informació a la Documentació, que pretèn ser un entrada amena i rigorosa a la disciplina i sector professional. On Ramon Costa, Ana Abarca i María Isabel García formen part sovint de l’equip docent. També sóc responsable de l’assignatura obligatòria Gestió d’Unitats i Serveis d’Informació, on es tracten aspectes de màrqueting, gestió estratègica i gestió de crisis. Aquí treballo amb Sònia Aran i Ester Soler. I el passat semestre he engegat l’assignatura optativa Comportament Informacional II, que jo mateix he impartit, havent preparat material en col•laboració amb Caterina Aige, Mercè Bernardo i Delfí Cosialls. Per al proper semestre que s’imparteixi ens serà molt valuosa l’experiència i aportació que hem compartit amb el petit grup d’estudiants que ara l’han cursat. D’altra banda, participo en la preparació del Màster Universitari en Gestió Estratègica de la Informació i el Coneixement, inici previst en febrer de 2014, que és el que la nostra universitat proposa per a graduat o llicenciats en Informació i Documentació.

Quines diferències i quins avantatges i inconvenients veus a l’ensenyament en línia respecte al presencial, per l’alumne i pel docent?
Crec que un model en línia i habitualment asíncron com el de la UOC, permet una comunicació i acompanyament dins la nostra comunitat universitària que pot resultar difícil d’imaginar i d’explicar si no s’ha experimentat. Ara bé, per tal que això sigui efectiu es requereix un grau de compromís i de constància molt considerables per part de docents i d’estudiants. D’altra banda, el campus de la UOC ha anat evolucionant i creixent molt des que va ser creat en 1994. La llavor inicial era un campus totalment digital i asíncron, molt basat en la comunicació escrita, “Galàxia Gutemberg digital” podríem dir. Al llarg de tots aquests any s’han anat incorporant elements i recursos molt diversos: simulacions, qüestionaris en línea, elements de comunicació síncrona, continguts interactius multimèdia, apps, etc. Però segurament ens falta encara un salt per a deixar definitivament enrere la “Galaxia Gutemberg” i treure tot el potencial de l’e-learning. Ara bé, poques universitats hi ha al món amb una experiència acumulada comparable per a poder fer aquest salt.

Passant a un dels teus temes d’especialitat, la informació a l’empresa, ens pots explicar què suposa des del punt de vista informatiu la internacionalització d’una empresa o organització?
Suposa un salt qualitatiu important. Una cosa coneixem de l’estranger a nivell personal: per fer turisme, per contactes amb amics i familiars que viuen fora, o simplement per tafanejar a Internet. Però quan una empresa es planteja exportar a un altre país, sorgeixen qüestions molt diferents: quina és la legislació de seguretat industrial i medi ambient d’obligat compliment?, Quines són les certificacions de qualitat altament recomanables?, Quin tipus d’entorn polític té , quins són la conjuntura i les perspectives econòmiques ‘. Preguntes com aquestes sobre la situació i tendències són imprescindibles per prendre decisions com exportar o no allà, trobar socis comercials, o adaptar convenientment el màrqueting dels nostres productes. A més internacionalització, es necessita disposar d’ informació més intel·ligent. No val qualsevol tipus d’informació que tinguem a mà.

Què significa informació més intel·ligent?
Es tracta d’ informació orientada i adequada a la presa de decisions importants . Per això és imprescindible combinar i contrastar la informació de diverses fonts, extreure possibles patrons i tendències, tenir en compte dades quantitatives i qualitatives, sintetitzar i emmagatzemar en un format adequat i amigable per als usuaris. A aquest procés de captar i analitzar informació, orientada a la presa de decisions i amb previsió del futur, en una organització se li crida intel·ligència competitiva (de vegades s’usen també termes semblants com vigilància tecnològica o business intelligence ). Aquest tipus d’informació té un valor i aplicació molt per sobre de la que podríem anomenar “informació en brut”, és a dir la que pot sorgir directament per exemple de l’ús quotidià de Google, Facebook o Twitter.

La paraula “intel·ligència” sembla remetre a operacions secretes i espionatge. Què hi ha de cert en això?
La intel·ligència competitiva aplicada en una empresa (o en una administració pública) és molt diferent del que suggereixes. Únicament s’assembla en el sentit que un procés d’intel·ligència té com a objectiu, a partir de dades disperses o d’informació en brut, oferir una visió de conjunt orientada a la presa de decisions estratègiques . Ara bé, la intel·ligència competitiva es basa sempre en mètodes legals i ètics. I per això és ben diferent de les pràctiques d’espionatge industrial, tipificables com a delicte. D’altra banda, cada vegada adquireix més importància en l’activitat d’intel·ligència l’objectiu de facilitar la recerca i manteniment d’aliances estratègiques i socis comercials. És a dir, la ‘intel·ligència competitiva’ inclou una faceta de ‘ intel·ligència cooperativa ‘. Per dir-ho d’una manera simplificada, hem anat passant del “Necessito que tu perdis perquè jo guanyi” al “Necessito que tu guanyis perquè jo guanyi.”

En què pot servir una administració pública la intel·ligència competitiva orientada a la col·laboració?
Podem pensar en una administració pública com en una organització que es dedica a oferir valor als seus usuaris sobre alguns temes (educació, cultura, sanitat, seguretat, etc.) En un cert àmbit territorial (municipal, autonòmic, etc.). Com es gestionen les compres necessàries?. Fins ara el procediment més usual que tenia una administració pública per adquirir productes i serveis és un concurs. En la convocatòria d’aquest es defineix el producte o servei que l’administració pretén adquirir o contractar. Concorren diverses empreses i s’adjudica a aquella amb la millor relació qualitat-preu, usualment el preu més barat que compleixi uns estàndards de qualitat mínima exigible prèviament definits. Aquest procés que acabem de resumir es basa, en general, en la premissa següent: “els productes i serveis que la nostra organització necessita ja hi ha al mercat, per tant es tracta de triar d’entre ells el millor”. Amb procediments més flexibles, moltes compres a l’empresa privada es basen en aquest mateix principi. Però aquesta premissa es pot substituir per una altra: “els productes i serveis que la nostra organització necessita no són al mercat perquè encara no existeixen, anem a crear en cooperació amb les empreses i organitzacions que vulguin i estiguin capacitades per treballar en això”. Aquest concepte de compra s’anomena “ compra innovadora “. És més complex que el convencional, però pot reportar més beneficis a la societat, com l’oferta per part de l’administració de serveis més avançats i eficients, o el foment del desenvolupament de sectors industrials. Ara bé, cal que l’administració pública sigui molt conscient de les necessitats dels usuaris, l’evolució de les tecnologies, etc. En definitiva requereix la capacitat de projectar escenaris de futur tenint en compte un context internacional. És a dir, necessita intel•ligència competitiva per part de l’administració pública o per part de l’organització que plantegi aquest tipus de compra.

Pots assenyalar algun exemple d’organització que practiqui la compra innovadora?
Sí, molts dels productes i serveis que s’utilitzen en l’European Center for Nuclear Research de Ginebra ( CERN ) han estat productes i serveis de nou encuny creats en col·laboració amb empreses de tot Europa, sota aquests principis de compra innovadora. Per descomptat les empreses que han participat en això com proveïdors han tingut molt en compte no només el CERN com a client, sinó també les tendències de l’entorn internacional i de la tecnologia, per valorar els riscos i oportunitats que comporta participar en un procés d’aquest tipus : la seva pròpia capacitat per assumir el repte, el prestigi que suposa, la possibilitat d’oferir el producte o servei resultant a altres clients, etc.

Abans esmentaves la “informació en brut” que resulta de la consulta a eines com Google, Facebook o Twitter. Són eines d’ús quotidià. Pots fer-nos algun comentari?
Són instruments que conformen la nostra experiència diària individual amb la informació. Estem en part acostumats a usar-los com a mera curiositat i entreteniment, de vegades de forma una mica frívola. Però si entrem en un procés de recerca de feina, habitatge, cotxe o fins i tot un bon destí de vacances, necessitem afinar més . Tot això a nivell personal o familiar. Ara bé, per facilitar la presa de decisions importants en una organització, o fins i tot per garantir les operacions quotidianes, es necessita un nivell molt més seriós de maneig de la informació, unes competències específiques i el domini d’un repertori d’eines molt més ampli.

Com pot la disciplina de la Informació i Documentació ajudar les empreses i organitzacions en aquestes qüestions?
Pot ajudar i molt. Per exemple, darrerament es parla del content curator , entès com a professional especialment implicat amb el coneixement i que assessora sobre la informació més rellevant en el sector. Se li considera com un intermediari clau del coneixement . I se li esmenta com una professió emergent. Doncs bé, si pensem en el content curator com un perfil interessant per a la nostra empresa, estem pensant, potser sense saber-ho, a professionals de la Informació i la Documentació. I si pensem en intel·ligència competitiva orientada a l’empresa , el grau d’Informació i Documentació de la UOC és el més orientat a aquests temes al nostre país, amb un itinerari d’optativitat orientat a aquest perfil: Anàlisi d’Informació . Les nostres organitzacions compten amb especialistes molt diversos. En un entorn tan incert i canviant com l’actual, amb informació en brut fluint contínuament, no els vindria gens malament deixar-se ajudar per especialistes en informació i documentació com a mediadors qualificats davant d’aquest entorn.

Per acabar, des de la teva àmplia perspectiva docent, com veus la situació actual i el futur del sector del professional de la Informació i la Documentació?
A un nivell general, només cal que cadascú es fixi una mica en el seu entorn social i professional, la crisi està resultant d’una duresa i durada poc habituals. No obstant, una mica d’optimisme ara, pot resultar no tan sols convenient, sinó que a més pot tenir arrels històriques: recordem que la Bíblia ens parla d’èpoques de vaques grasses i vaques flaques que duren cadascuna 7 anys. No hauríem per tant d’estar lluny d’un canvi de cicle. La qüestió més aviat és què fer com a disciplina i com a sector professional per a posicionar-nos davant això.
En aquest sentit és important parlar de competències i de perfils professionals, etc. Però l’afany de rigor, de detall i d’exhaustivitat que sovint són característiques del nostre col·lectiu no haurien de fer perdre una visió una mica més global de les coses. Per això, crec que seria important que des del món acadèmic i professional d’informació i documentació fem arribar a l’entorn social la idea següent: la informació útil i de valor (és a dir, la informació pròpiament dita), no és pas quelcom “gratuït” i “automàtic”, sinó quelcom que requereix per a la seva creació i aprofitament de la combinació de persones expertes, de recursos tecnològics apropiats, i d’un comportament responsable i proactiu per part del propis prosumidors d’informació. Crec que si trobem la manera de posicionar aquesta idea, el futur pot ser molt prometedor.

Algunes publicacions recents
Cobarsí, Josep; Canals, Agustí; Ortoll, Eva (2013). “La información como bien económico: reflexiones sobre la crisis financiera de 2008”. El profesional de la información [en premsa]
Garcia-Alsina, Montserrat; Ortoll, Eva; Cobarsí, Josep (2013). Enabler and inhibitor factors influencing competitive intelligence practices. Aslib Proceedings, v. 65, n. 3, pp. 262-288.
Cobarsí, Josep (2011). Sistemas de información en la empresa. Barcelona: editorial UOC, col. El profesional de la información, n. 3.
Cobarsí, Josep (2006). Pequeños y grandes desastres de la información . Infonomia.

Perfils
Twitter
LinkedIn
Kimo

This entry was posted in Persones, titulacions and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply