Entrevista Docublog a Ciro Llueca, consultor UOC

foto ciro lluecaCiro Llueca és un bibliotecari expert en preservació digital. Coordina des de 2005 el PADICAT (Patrimoni Digital de Catalunya) a la Biblioteca de Catalunya, i compagina aquesta activitat amb la docència a diverses universitats, com ara la UOC, i la consultoria professional a institucions i empreses. És editor per a Espanya i coordinador editorial per a Europa del repositori E-LIS Eprints in Library & Information Science.

Comenta’ns cóm son les assignatures de les que ets en aquests moments (i has estat abans) consultor de la UOC
De l’any 2006 al 2009 vaig ser consultor d’una matèria imprescindible: “Gestió d’Unitats d’Informació” (GUI), dedicada a la planificació, el màrqueting i l’avaluació de projectes i serveis d’informació. I des dels inicis de 2013 he tingut l’oportunitat de reprendre la meva col·laboració amb la UOC amb una assignatura apassionant, clau per al nostre futur: “Preservació de Recursos d’Informació Digital” (PRID). En tots dos casos he de reconèixer que la tasca de consultoria ha estat molt facilitada pel valor dels mòduls didàctics, redactats per Adela d’Alòs-Moner (GUI), i Alice Keefer i Núria Gallart (PRID).

Com és el dia a dia del teu treball com a consultor?
Prèviament a l’inici del semestre m’agrada planificar a fons la feina: el calendari, la càrrega de treball, i el guió dels missatges que aniran rebent els estudiants. Amb una base forta de planificació, el dia a dia no té cap dificultat, i llavors hi ha marge per poder improvisar amb tranquil·litat segons l’actualitat o el perfil dels estudiants. Procuro estar molt alerta del fòrum, però davant d’un dubte exposat prefereixo supervisar una resposta coral de l’aula que resoldre’l immediatament amb la meva visió, forçosament parcial. M’agradaria pensar que el tipus d’avaluació que proposo aporta als estudiants i la comunitat alguna cosa útil i tangible que servirà en el dia a dia professional.

Sabem que a l’assignatura Preservació de recursos d’informació digital, has dut a terme una experiència interessant amb la Viquipèdia
Sí, el grup de PRID d’enguany ha redactat per a la primera de les pràctiques de l’assignatura un bloc d’epígrafs relacionats amb la preservació digital per a la Viquipèdia. Entre tots hem contribuït a fer pedagogia d’aquesta especialitat per al públic generalista.

Què és el que més t’agrada i agraeixes de la comunicació en línia amb els alumnes?
La tecnologia trenca algunes barreres psicològiques de la comunicació. Sovint és més fàcil que un estudiant formuli una pregunta o un dubte virtualment que en el món de la docència presencial. Complementàriament, escriure obliga (en la pregunta i en la resposta) a una reflexió prèvia, menys espontània però més qualitativa que la resposta oral. Cal dir que la formació en línia ha millorat molt sensiblement.
L’any 2001 vaig assistir a un curs virtual de gestió d’equips de treball a l’Institut Català de Tecnologia. Entre aquella experiència primerenca i l’actual campus virtual de la UOC no hi ha color.

Fora de la UOC imparteixes docència presencial. Quines diferències i quins avantatges i inconvenients veus a l’ensenyament en línia respecte al presencial, per l’alumne i pel docent?
El tipus de públic sol ser molt diferent. En la presencial, persones més joves que estan iniciant la seva carrera professional. En la virtual, estudiants més madurs en experiència laboral i vital, que tenen procedència diversa, la qual cosa sol enriquir els debats i les aportacions. La formació presencial és molt rica, perquè gestionar els grups presencials requereix aptituds i actituds que només la pràctica aporta: l’intercanvi de mirades, el control del discurs, afavorir la participació del públic, etc. La formació en línia permet un treball més autònom, aplicat a la realitat de cada estudiant, que sol aportar uns resultats acadèmics molt solvents. Per sintetitzar la meva opinió portant-ho a l’extrem, en la formació presencial és molt important com dius les coses que vulguis transmetre. En la virtual, la plasmació de les idees en lletres escrites obliga a dir menys coses però més pertinents.

Com veterà a la UOC, quins canvis has observat de perfil d’estudiants amb el pas del temps o comparat amb la primera època?
Formo part de la primera fornada d’estudiants de la llicenciatura en Documentació per la UOC, i aquella coincidència va ser una experiència molt bonica, entusiasta: moltes persones que es dedicaven professionalment a la documentació en entorns empresarials i no tenien temps per assistir a classe, aprofitaven la tecnologia per consolidar la seva formació amb un segon cicle. Amb el temps, el perfil no ha canviat però sí s’ha suavitzat: ara es combina la presència de professionals que completen la seva formació prèvia amb el grau d’Informació i Documentació, amb estudiants que opten per la UOC com a primera via per graduar-se, en detriment de les universitats presencials. Aquesta novetat respecte a anys anteriors m’ha sorprès, però detecto que acaba enriquint els debats i els comentaris a l’aula virtual.
D’altra banda, en un sentit antropològic, l’ús de la tecnologia per l’educació s’ha normalitzat. L’any 2006, fa només set anys, estudiants i consultors ens trobàvem presencialment al Campus de l’Autònoma a l’inici i final del semestre, plantejàvem dubtes i ens coneixíem de manera directa, alhora que assistíem a algun taller de Tai-xi o de recursos en línia. Amb els temps els estudiants varen deixar d’assistir, essencialment perquè varen acabar de perdre la por a la virtualitat i va deixar de tenir sentit repetir un missatge al tauler del Campus en una aula física. La formació en línia ja estava normalitzada.

En l’actualitat coordines el PADICAT (Patrimoni Digital de Catalunya) a la Biblioteca de Catalunya. Què és, com va sorgir i quins són les vostres línies de treball en aquests moments?
El PADICAT és un arxiu web: recopilem continuadament versions de les pàgines web que es publiquen a Catalunya per garantir-ne l’accés permanent, i sumar així els documents nascuts digitals als que tradicionalment es dipositen a la biblioteca nacional: llibres, revistes, discos, pel·lícules, etc.
Va ser creat el 2005 per la valentia i l’impuls de la directora Dolors Lamarca. Amb l’actual directora, l’Eugènia Serra, qui coneix el servei dels seus inicis, hem consolidat l’acció de captura i preservació digital dels llocs web de Catalunya per mitjà d’una captura exhaustiva del domini .cat; una captura selectiva de les pàgines web de 2.000 institucions i empreses catalanes; la captura focalitzada d’esdeveniments que són rellevants (campanyes electorals a Internet, la música Folk-rock en línia, els museus de Catalunya); la captura diària dels diaris digitals; i la preservació de les pàgines web que ens recomanen els usuaris. Actualment preservem 260.000 captures, 13 TB de fitxers, i la màquina no para.

Per acabar, des de la teva àmplia perspectiva docent i professional, com veus la situació actual i el futur del sector bibliotecari-documentalista?
L’entorn sociocultural afecta de manera substancial a la nostra professió, com suposo que a la resta. En el meu cas imparteixo formació virtual a la UOC i també a la UPF, en un màster en el que hi ha alta participació d’estudiants llatinoamericans. De la mateixa manera, a banda de la UB –on sóc professor associat fa 10 anys–, sóc professor visitant de la universitat degana d’Amèrica: la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, a Lima. Veig, en termes generals, que els estudiants i professionals procedents d’Amèrica Llatina tenen una actitud més entusiasta i saludable que els catalans i espanyols, que en la nostra cua de lleó estem passant una etapa psicològicament depressiva.
Confio que entre tots puguem revertir la situació, però em fa l’efecte que ho haurem de fer autònomament, sense institucions que ens recolzin. Amb el món polític i social en situació de paràlisi per l’anàlisi, amb ben poques estratègies per la dinamització del teixit empresarial i encara menys pel sector públic, només se m’ocorre –i no sóc gens original– que per a la consecució dels nostres objectius professionals hem de deixar els exèrcits de les biblioteques públiques, universitàries i especialitzades (els nínxols tradicionals de negoci, que ja compten amb professionals molt competents) i adoptar fórmules més pròpies de les guerrilles i els franctiradors (autònoms, consultors, serveis a petites i mitjanes empreses).
El Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, un dels col·legis oficials que han sabut reciclar-se per als temps que vivim, té una borsa de treball que per a cada lloc d’auxiliar de biblioteca pública que anuncia emet cinc anuncis de community manager, especialista SEO, o arquitecte de la informació. Els graduats en Informació i Documentació tenen aquestes competències, i han de presentar candidatures a aquests llocs de treball sense complexos.

Selecció de publicacions
Llueca, C. “Preservación digital en cinco pasos”. Open Access Week Perú (2012).
Llueca, C.; Cócera, D.; Torres, N.; De la Vega, R.; Suades, G. “El PADICAT: l’experiència catalana en l’arxiu d’Internet“. Lligall 31 (2011).
Llueca, C. “Les biblioteques públiques i les biblioteques escolars: estat de la situació i línies de futur“. Ítem: revista de biblioteconomia i documentació 48 (2008).
Fenoll, C.; Llueca, C. “Cinquanta idees per sorprendre des de la biblioteca pública“. BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació 17 (2006).

Foto: Susana Gellida (c) COBDC, 2012.

This entry was posted in Explora la UOC, Persones and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply